La cuisine de Maga

Magdalena

2011-10-07T12:31:00.000-07:00

Entro i et miro i encara no sé que tens una cosa a dir-me. Estàs estranya i passes darrera el taulell on vam embolicar torrons fa estona, però no hi ha res que embolicar. La troca sí que s'embolica. Em dius "vine" i ens amagam. Ja m'ho veig venir, però no pensava que fos tan ràpid. "Estic embarassada". Durant uns segons penso quina és la resposta correcta. "No estàs contenta?" Molt, ho estic moltíssim. T'abraço i te deman si és segur. "Segur, segur". No t'imagino amb una panxota. No m'imagin com serà.

Durant uns dies no penso en altra cosa. Però realment no sé què pensar perquè encara que tu ho diguis, jo no et veig panxa ni res... Sé que aviat se't notarà i que et miraré i veuré una Victòria embarassada de ple, que es toca la panxa, que m'ensenya fotos d'una figureta que de moment es mou molt i és molt petita.

Ara sí, és com pensava. Panxa, panxa. Panxa rodona, grossa. Nin o nina? Jo no puc esperar més. Ja ho diuen, nin o nina és igual mentre vengui sa. Però jo tenia el pressentiment que seria una nina, una ninona. La nostra ninona.

Carta a Magdalena

Com ets, Magdalena?
Sa mamà m'ha dit que ets petita, que t'ha vist i tens un morrets com els seus. Suposo que seràs rosseta, blanqueta com ella, o pentura no. Com ets? Avui he pensat en si ja tens ungles i cabells. Som beneita, probablement no tenguis res d'això, encara. Sa teva conca no en sap gaire, d'aquestes coses. Com ets?
T'espero nerviosa, com quan era petita i cada dia guaitava a l'aparador de Ca'n Pomaret per saber si ja hi havia caretes de carnaval. Encara no. D'aquí un parell de mesos, me deia sa meva mamà.
Un parell (mallorquí) de mesos poden esser molt llargs. Passarà sa Fira, ses festes de Nadal, any nou, i encara no podré veure't. Magdalena, com ets?
Només sé del tot cert que noms Magdalena i que estim molt ta mare (i ton pare!). Que noms igual que jo i que encara no tenc cap regal per a tu, més que aquest escrit. Que cada vegada que pens en tu i en el primer moment que et veuré tenc un nus a la gola i una llagrimeta que me cau. És que tu no ho saps, però jo ja t'estim molt!
Segur que quan et vegi et miraré primer la cara, després les manetes i els peuerrins i et puc assegurar que a sa mínima que sa mamà se despisti ja t'hauré pegat una bona "paupada" pes cap, són coses que faig jo, ja te n'adonaràs...

Saps quina és l'única pega de tot això? Que enguany veuré abans les caretes de carnaval que la teva careta d'angelet panada.

Magdalena,
lluna plena,
qui t'ha fet
amb tan bon peu?

Corre, lluna,
que t'empaita
la guineu!

Magdalena,
lluna plena,
on has perdut
lo didal?
ai, quan brodis
boires baixes
amb l'agulla
et faràs gran!

Magdalena,
lluna plena,
vora mar
perds los esclops,
quan t'afues
matinera
amb l'onada
a retaló.

Magdalena,
lluna plena,
tens ta mare
al cap del llit,
per estimar-la
en la ventada
i sota l'ombra
de la nit.

Magdalena,
lluna plena,
cabellera
fins al peu.

Corre, lluna,
que t'atrapa
la guineu!

Magdalena,
lluna plena,
duus estels
al davantal
i els escampes
fora vila
lluny de casa
i de l'hostal.

Magdalena,
lluna plena,
no perdis
lo mocador:
fes adéu
a la masia.

Corre, lluna,
amb l'onada
a retaló!

Adaptació del poema "A Magda Marçal" de Maria Mercè Marçal.

http://www.youtube.com/watch?v=TA84NSp-hdU

Magdalena, una cançó amb el teu nom de Brandon Flowers, cantant de The Killers.

Primavera rere primavera...

2011-04-14T02:51:00.000-07:00

El jardí de Ca'n Cosmet torna a florir. Aquestes són les autèntiques flors "a cinc perfums" d'una cançó que m'agrada. D'un dia per l'altre, el corral s'omple de cossiols plens de gerberes, de petúnies i de tulipans no-holandesos.

El meu poble és un jardí i cada cantó és un cossiol.

Hi ha un cantó que fa olor de tarongers carregats de fruits enormes i sucosos, i un altre que fa olor de gespa ben arreglada, un que fa olor de llimones penjades i llimones pen terra, el de Ca'n Pellisseta fa olor de floretes...

Na Maria despatxa colònies i cosmètics d'alta gamma dins d'una botigueta cèntrica, poligonal i perfumada. Ella, tan guapa, tan pintadeta, me conta noves i juntes revisam el món com va.

La bicicleta amb flors aparcada davant un mostrador estibat de mones, ous i autèntiques escultures de xocolata. M'agraden. De vegades penso com seria viure durant uns minuts a una mona. Tornar petita com una figura d'en Superman, escalar la torre de Rapunzel, colcar al cotxe de xocolata de matrícula europea, conviure amb pollets grocs dins un ou amb teulada... Na Victòria les embolica amb gust i plàstics de dibuixets i les despatxa amb un somriure agradós. Em mostra llaços de colors i dibuixos d'animalets demodé que només m'agraden a jo i capeja perquè sap que no canviaré mai.

En Joan Mas Mas, també com un cossiol petitet, fa aquella oloreta tan bona de bebè. De bebé guapo. Té uns cabellets molt curtets, les mans grassones i fa ullets de constipat, avui.

El cafè amb llet i la llesca de pamboli no estan malament si són en companyia. N'Andreu fuma, parla per telèfon, beu cafè (amb gel). M'agrada que m'agafi la mà quan se'n va. Na M.Magdalena organitza un cap de setmana que fa tremolar i menja mig panet i em fa entrega de les Lamparetes. N'Amdreu té rao. Calgary 88, espectacular.

Cossiol de panades i robiols, cossiol de tapes variades, cossiol de sol, cossiol de dinar sense fer...

Primavera rere primavera.

http://www.youtube.com/watch?v=4fch2DV0hqY&feature=related

Is this crime?

2010-03-10T00:15:00.000-08:00

Em fa la impressió que tot està a punt de canviar per a mi. Encara més. Si durant els darrers mesos me n'he adonat de que hi ha alguna cosa dins meu que em fa entendre les coses d'una altra manera, ara s'accentuaran.

Tot va començar gairebé de casualitat. La seva situació, la meva. Cap de les dues semblava favorable fins que he arribat a la conclusió que és veritat això que diuen de la vida: ens fa aprendre. I molt. I el que après per sobre tot és que cada persona té unes vivències, que cada un és com és i que no podem exigir a les persones que tenim al costat que siguin d'una manera o altra, si nosaltres som els primers que ens acomodam al nostre interior.

Ja en vam parlar una vegada ell i jo: "Jo no vull canviar-te i tampoc que tu em canviis a mi". Però és que al contrari que amb altres persones que han passat per la meva vida, quan el vaig conèixer no vaig pensar en cap moment en canviar una pinzellada de la seva personalitat. No valen els emperons. La seva vida, la meva i la de tots dos.
Els meus atacs ballarins, la seva afàsia en aixecar-se, les meves arrítmies cardíaques a causa de les pel·lícules de por, la meva passió per menjar sense plat, la seva aversió cap a l'avecrem, quan la truita de patata em cau damunt l'estora, la meva afició a la "telebasura" i la seva "srong weakness for jung food"...
Totes aquestes coses fan que no visquem com dos estranys, sinó com dues persones de veritat. Is this crime?????

And then I pass behind
And it’s a game they told me not to play
And then you kill my thoughts
And say girl, smile
And then you hold my hand strong
And get me
And bring me
And … all that’s a sweet suicide
Oh, I’m wondering if this is a crime

Najwajean

La humitat

2010-01-12T23:45:00.000-08:00

Les parets de l'habitació ennegreïdes per la humitat. Me dius que no te'n queda d'altre que comprar un deshumidificador.
El dipòsit es va omplint, es senten caure les gotetes d'aigua destil·lada que acabaran incrustades a qualsevol camisa arrugada per deixar-la llesta, mudar-se i anar a missa.
---

Cameva, el meu pis de lloguer. Tot perfectament col.locat, net, fred i deshabitat. Els vidres humits, les parets del bany que degoten, la roba de l'armari gairebé congelada, el matalàs del llit cobert de gelada, la gelera quasi buida. La cafetera ha deixat de fer cafè i la televisió, de funcionar. Faig feina cada dia per mantenir tot això, tota aquesta humitat, tot aquest gel amb el meu sou raquític. Com engreixar porcs que no has de matar, dirien alguns.
M'assec a l'escala del corral amb un Marlboro. Suposo que no arribaré a pintar mai l'arrambador verd mig escatat ni faré cap sopar al porxo com vaig prometre als meus amics.

És un qüestió d'espai i de contrastos.
En Jaume pensa que tenc un univers paral.lel al de tots. Diu que sembla que em dormo estant desperta, ni l'eufòria ni una conversa animada ni res de res pot evitar que agafi dreceres cap a una altra banda, no sé quina. El meu pare també ho pensa, i molta altra gent també, però és que jo no puc fer-hi res, és inevitable, no ho control. Això sí, el meu cervell no para de funcionar, penso en coses meves, està clar, en moltes coses meves, importants o banals i que no poden esperar.

Asseguda a l'escala no em fa falta evadir-me, no tenc ningú per parlar ni res a fer. Tal volta és aquest el motiu de no voler des-llogar per ara el pis, el fred que hi fa, el que hi he viscut durant uns mesos. És ben clar quina és la meva prioritat, no? Tenir un temps diari per pensar en totes aquestes coses meves. No importa el lloc ni el moment; total, si no ho faig sola ho faig estant amb gent de confiança. L'escala del corral és el lloc per "anar-me'n" una estona sense treure ningú de lloc.
******

Cateva, els caos matiner, la cafetera de les 6.30, "de què dinam?", fer el llit, escurar, "no deixis les claus ficades a la part de dedins", l'amour, la companyia, compartir ruïssos... I la mateixa humitat que a cameva.

*************
En todos los sitios cuecen habas.
Això passa a les millors cases.
La humitat.

Laringitis?

2009-11-27T03:29:00.000-08:00

No es pot dir que ho facis a la perfecció quan cantes, ni que me facis massa contenta quan menges picadillo amb all devora jo, ni quan me fas es fetge damunt...
Supòs que ningú és perfecte, però amb el temps he vist que de cada vegada hi ha més coses de tu que m'agraden, i això em fa feliç.

I em fas súper súper feliç quan em dius qualque dia "T'enyorava molt, Pe!!".
I també m'agrada molt quan vens a casa i em dius "M'agrada ca teva", encara que jo sapi que ca meva és sosa com ella tota sola...
Però el que més admir de tu és la capacitat que tens per fer-me esclatar de riure fent qualsevol doi. Fas que tengui mal de panxa i a les mandíbules de tant riure, jaja.

Però m'empipa veure que tu hi caps dins es leggins florejats des Zara i jo no, i que es teu Casio és platejat i es meu és de plàstic. En fi, no puc lluitar contra es teu fashionisme, però bé, ja me vá bé, què vols que te digui... Així i tot T'ESTIM Larumen!!!!

Sempre record un dia que ballaves "Elevation" d'U2 damunt es llit de cateva, tot un espectacle, jaja, voldria t'haguessis vist.

Au, i això és un regalo per tu, perquè la puguis assatjar i me donis un repasón!

"Vols un panellet?"

2009-11-04T02:34:00.000-08:00

Fa un bon sol i fa ventet. On son la tardor i l'hivern? Hem passat directament a la primavera? Ja no treurem els abrics?
*********************

Vaig a cercar na Victòria per berenar.
Carrer Major, l'Església, els electricistes enfilats al campanar. Ens demanam quin d'ells ets tu.

Mitjos panets amb cuixot i formatge, aigua i cafè. Massa gènero, el meu recent escut anti-greix es veu abolit per la gola. Començo a parlar. Manejo el panet amunt i avall i me n'adono que el de na Victòria està per la meitat. La seva cara ho diu tot. Jo sé que s'emprenya perquè estic una hora per berenar i comença a bufar, així que m'hi pos totduna. Però bé, tampoc crec que es prengui malament la meva lentitud.
Ja li vaig dir un dia que sa xerrera que tenc ara és la que em mancava de petita.

Na Victòria és de les poques persones que penso que mai deixarien d'estimar-me i viceversa. Sempre ha tengut una resposta per a mi, una opinió...I m'ha demostrat infinitat de vegades que em vol tal com som.

Acabam de berenar, pegam una darrera ullada a Sant Julià. Em torna a dir que li fa una rabiada el que ha passat amb s'Impremta Roig. La botiga ha desaparegut un dia per l'altre. A mi tampoc no m'agrada perquè l'havia vista tota la vida, i ara no és més que una façana destenyida. En fi...

Entram dins Ca'n Pomaret. "Vols un panellet?". Per descomptat, que el vull, tanmateix avui ja l'he cagada. Passam el braç per damunt el vidre del mostrador i passejo la mà per damunt les palanganes sense saber quin vull. N'hi ha tants i tots són tan bons... Mentre assaborim un panellet de xocolata intentam posar un nom alternatiu als panellets segons el color i forma de cadasqun d'ells: els de pistatxo, croqueta d'espinacs; els de coco, iglús; els de xocolata, cagaions de cabra; els de cafè, cotorrins...
M'agrada mirar-la perquè em sembla una de les persones més desimboltes que conec. I m'agrada veure que li agrada la feina que fa.
Surt l'amo a donar explicacions sobre la cocció del pa. El forn giratori va rebentar ahir i el poble en va ple.

Me'n vaig a casa. Carrer des Vi. Avui el barber té tancat, perdonin les molèsties.
A Ca'n Cosmet hi ha un jardiner agenollat que compon quatre remellers i em mira de cua d'ull.

Hi ha una papallona al corral, vola i travessa les mitjaneres.
És com una surfista de l'aire.
Recordo aquella cançó dels surfistes que m'agrada tant, que té una frase que em pareix molt graciosa que diu "surfistes en càmara lenta, i a estones van molt aviat..." Jo crec que fa temps de surf.

FOREVER YOUNG

2009-09-29T23:59:00.000-07:00

Com l'olor de curry a la cuina
com la pluja que t'agafa a mig camí sense paraigües
com una cançó de mogway
com el renou de la cafetera que comença a brollar
com el sol els diumenges d'hivern
**********************************************************

M'assenyales amb el dit i em dius "aquesta és per a tu".
She comes in colours everywhere, she comes ahead, she's a like rainbow.
No sol passar que et diguin que ets com un arc de sant Martí.
Ni sol passar que en pocs minuts que dura una cançó et facin sentir com una princesa, com una flor o una papallona o alguna cosa molt acolorida i molt femenina i molt emocionant.

I tampoc sol passar que decideixis que el tipus de besada que més t'agrada és aquella que es fa a la cueta de l'ull dret i te'l fa tancar a mitges... Aquella que només saben donar dues persones. Tu i ell (Ai, com m'agrada ell!). I tu ho saps i ell també.

***********************************************************

Com pensar que sempre tindràs un nin a dins
com les malles de colors fluorats
com l'acidesa dels caramels de maduixa d'Air Europa
com tot això que m'agrada tant

ETS TU

Allau

2009-09-14T05:35:00.000-07:00

Reproduïr per començar a llegir.

Per fi he aconseguit escoltar música amb el DVD que em va tocar el dia de cap d'any dins una capsa de musclos CUCA.

Plou, fa trons i llamps i no entra el sol a cameva. He de perdre pes. Dubto entre Cola-Cao i cafè amb llet. Trio cafetera d'alumini al foc, l'olor d'hivern que inunda la cuina i part de la saleta i que espera fins a l'hora de dinar mesclada amb l'aroma d'Ambipur Evolution. Suposo que el cafè amb llet engreixa menys que el Cola-Cao. Així i tot no puc evitar obrir la bossa de galetes Maria. Intento agafar les que no estan rompudes, ja em menjaré les altres al final. Hi poso sucre. Cinc vegades. Mai he entès els berenars que surten a les revistes i que suposadament formen part de dietes no-engreixatives. Algú és capaç d'engolir una torrada amb formatge de Burgos i confitura, un cafè, un suc de taronja natural i mitja poma sense tenir remordiments? Segur.

Ahir vespre vaig trobar una mica d'aigua a la cuina. Sortia de davall la gelera i em va fer pensar en el bloc enorme de gel que s'havia format al fons, al qual s'enganxen els tuppers i les bosses de plastic. Vaig pensar "demà descongelaré la gelera. Hauré de desendollar-la, posar una tovallola enorme abaix, buidar-la i esperar que es fongui el maleït bloc". És així com ho fa la meva padrina.

I així ho he fet. He llevat totes les estanteries, totes les coses que hi tenia a dins, i al cap d'estar cinc minuts amb la porta oberta el bloc s'ha començat a fondre. Al cap de deu minuts ha caigut fent renou. S'ha romput. He traslladat els trossos al lavabo, perquè tenia el rentador ple de coses que havia tret del congelador. Tenc la pica del bany plena de restes del bloc, hi ha neu, hi ha calabruix i micro-cristalls hiperfreds.

Plou més fort i fa fred i J.González canta tots els temes de "Veneer". M'encanta. Però m'entristeix tant que començ a pensar en com som de miserable. Però "miserable" en anglès, que no significa el mateix. O sí, no sé. El meu matí es limita al cafè, la gelera descongelada, la música al DVD, un missatge a na Victòria, un paper i un bolígraf. Per ventura no està tan malament.

Però hagués estat millor que fos diumenge i en aixecar-me hagués vist algú que feia cafè i que preparàs torrades. Una besada i un croissant de xocolata d'aquests que engreixen.

És tan difícil endevinar l'hora que és...

Veronika i Jacko

2009-06-30T05:04:00.000-07:00

Veronika decideix morir, de Paulo Coelho, és el darrer llibre que he llegit.
Veronika decideix suïcidar-se, però no ho aconsegueix i desperta a un manicomi. Un metge li comunica que li queden molt poques hores de vida, i Veronika, que s'enamora allà dins d'un jove autista, viu aquestes darreres hores de vida com mai les ha viscut. S'arrisca, fa bogeries, s'escapa... Però el moment de la mort no arriba.
El metge l'enganya per així prolongar la seva existència, evitar altre vegada el suïcidi, i mentrestant ella, la dona més valenta del món, viu al límit i amb l'alegria de despertar-se cada dia al costat de l'enamorat, fent coses que no va fer durant la seva vida passada...

Fa pocs dies va morir una persona molt jove, d'uns 30 anys. Jo el coneixia, l'havia vist un munt de vegades, no parlava gaire i treballava molt.
Això ens hauria d'ensenyar a esser conscients de la fragilitat de la vida. I sobretot ens hauria d'ensenyar que la vida és una, una sola, que penja d'un fil, que comença i acaba i que ens és donada per a viure-la, cadasqú a la seva manera. No seria diferent la vida si ens n'adonàssim de veritat que demà mateix potser no ens despertarem?

No val la pena arriscar-se una miqueta cada dia???

Arriscar-se a que els altres pensin que et falta un bull i que no tens cura, quan realment saps que són ells els bojos, que no són conscients de la sort que tenen d'estar vius.

Suposo que hi ha matisos que considerar en tot això, no crec que ni jo ni ningú sigui capaç de fer tot el que li surt d'allà baix, però estic absorta per la lectura, no hi puc fer res.

Són coses que he pensat sempre, digueu-me imbècil.
Actuar així de vegades m'ha costat coses i persones realment importants, però al.lots, qui no juga no guanya, ho he pensat sempre.

Igual que sempre he pensat que

els moixos deuen tenir molta calor a l'estiu
que la meva padrina no abandonarà mai la guerra contra les formigues
i que els macarrons són més bons l'endemà.

Punt i final

Magdalena

No puc marxar sense parlar de la mort de Michael Jackson. Ha mort el rei del pop. I no crec que ningú el substitueixi per ara. Jo, com molta altra gent, mai em vaig creure segons quines patranyes, suposadament perquè mumare era molt fan.
In Jacko We Trust!

Adéu, Antonio

2009-05-12T08:58:00.000-07:00

Ja vaig escriure en un altre temps i un altre lloc sobre Antonio Vega, el seu paper a la música espanyola.
Avui només escric per dir ADÉU.

Donde nos llevó la imaginación
donde con los ojos cerrados
se divisan infinitos campos

Donde se creó Ia primera luz
germinó la semilla del cielo azul
volveré a ese lugar donde nací

De sol, espiga y deseo
son sus manos en mi pelo
De nieve, huracán y abismos
el sitio de mi recreo

Viento que en su murmullo parece hablar
mueve el mundo y con gracia le ves bailar
y con él el escenario de mi hogar.

Mar bandeja de plata, mar infernal
es un temperamento natural
poco o nada cuesta ser uno más.

De sol, espiga y deseo
son sus manos en mi pelo
De nieve huracán y abismos
el sitio de mi recreo,

Silencio, brisa y cordura
dan aliento a mi locura
Hay nieve, hay fuego, hay deseos
allí donde me recreo

Gràcies a tots els lacuis

2009-05-12T01:45:00.000-07:00

Aquest escrit d'avui és per donar gràcies a tots aquells que vàreu passar per la caseta de Caragolet de sa Muntanya i La Cuisine de Maga a sa Fira de maig. Tan si compràreu com si no, moltes gràcies.
La feinada que vaig fer durant dues setmanes va donar el seu fruit econòmic, però també un gran plaer de veure l'acceptació entre la gent.
De quasi quaranta agulles i 10 anells que vaig fer només me queden 2 anells i 6 agulles, ja que ahir dilluns, la gent encara me va encalçar per comprar ses darreries. I he de dir que d'entre aquestes darreries quedaven unes quantes agulles de les meves preferides.
A part, la marxa de s'horabaixa a districte va ser "crema". Tots els que éreu allà me feis molt feliç.

Dit això, us deis 4 fotos de sa fira (marxa inclosa).

Un besito.

Els dimecres tenc cita

2009-04-30T10:22:00.000-07:00

Crispetes, llums apagats,
sense sabates, calçons de pijama,
televisió de plasma, shh! callau!,
anuncis (quina puta merda).

Avís! No molestar! Acaba de començar!

Ulls que espiregen, plató de televisió,
paraulotes i "piropos",
manteta rosa, emoció,
anuncis (quina puta merda).

Avís! No molestar! Acaba de començar!

Càsting, "parece que te has comido una cabra",
el rey del pollo frito ara rep el nom de RAMÓN,
jurat, "te vas a quedar pero en régimen de nominado",
anuncis (quina puta merda).

Avís! No molestar! Acaba de començar!

Què lleig haver d'admetre coses que d'altres pensen imperdonables.
Però què putes: OPERACIÓN TRIUNFO és la meva cita del dimecres!

I que tots ho sapigueu: he viscut 2 dies a fora vila i me fa puta oi. Així de clar. "Si te'n vas a viure a fora vila, llavor no voldràs tornar en es poble" I una merda! He viscut molts d'anys a un hort i no hi torn per res! A més, es dragons me fan por i per anar a fer una cervesa he d'agafar es cotxe. Que no, que no, que per lo únic que m'ha anat bé ha estat per sortir de sa dutxa en pilotes i anar en es cotxe a cercar es calcetins que hi havia deixat. Tot això amb es peus enfundats en uns esclops de fusta holandesos l'hòstia d'incòmodes.

Vamos!!!! Arriba Brenda Mau!!! Sa primera concursant de l'acadèmia que s'ha atrevit a cantar un tema d'Amy Winehouse...

I la darrera cosa que vull afegir, és que tot lo que surt d'OT me la repampinfla. Lo que m'agrada és es programilla des dimecres. Però faré una excepció amb es tema nou de na Vega, de les primeres edicions. La primera persona que té un look i un tema acceptable, almanco per a mi.

http://www.youtube.com/watch?v=N8_i4bAKO4U

Boa Day

2009-04-15T03:13:00.000-07:00

Berenar, na Victòria diu "jo convid", tulipans, una coca bamba i un pa d'u quaranta. N'Antonia.

Voravia a l'altre costat de Ca'n Pellisseta. Pas entre la paret i el camió del butà per voltar cap al carrer de's vi. "Si hi hagués un terremot en aquest precís moment, moriria esclafada per desenes de bombones". La gent diria "pobre nina, quina mort més absurda...". Butaner, madò Bet, es perruquer Sebastià que surt amb sa fulleta amb sa mà i diu "Butanero!! dues que són?"

"Vint-i-un!"

Es corral de Ca'n Cosmet tot florit. Aus del paradís, rovelles gruixudes, petúnies estranyes i cossiols de colors. Colors meravellosos que em recorden els del metacrilat de's Nokturn, a n'aquella foto que li vaig fer a na Xisca, un dia "molt lúcid", ella se deu enrecordar...

Francisca Maria, Xisca, Boa, Boeta, llet amb coca, estimada...

No sé què puc dir de tu el dia del teu aniversari.
Ets transparent.
Ets guapa per dins i per fora.
Ets tu.

Tots t'estimam molt, cotorrí.

Un besito i molts d'anys.

Nothing can stop us now

2009-04-14T03:47:00.000-07:00

Ryanair

2009-04-13T03:43:00.000-07:00

Penses, cafeteries a zero pressing,
taxi, minibar i ryanair,
volen bragues blanques dins el cel de març,
dominen ses clorofil·les en es terrats,
salsa bolonyesa, espaguetis, ni tu volies, ni jo volia que tu volguessis.

Algues loques a cinc perfums, viatgen cegues a pas nocturn,
no som com elles, no són com tu.
Flors vermelles i plantes mil, tenen flautes i bombardins,
canten per elles, canten per mi.

Astres, que se gasten, i no visc,
gira implacable es compact disc,
voguen barques blanques, mars de tulipans,
i tenen ses tulipes, es seus motius vegetals.
Mapes, benzineres, geleres de pepsis, ni tu volies, ni jo volia que tu volguessis.

House, silenci, i res més.
Ni jo volia, ni tu volies que jo volgués.

Algues loques a cinc perfums, viatgen cegues a pas nocturn,
no som com elles, no són com tu.
Flors vermelles i plantes mil, tenen flautes i bombardins,
canten per elles, canten per mi.

Joan Miquel Oliver, Ryanair, aquella cançó que m'agrada tant del disc Bombón Malloquín.

Molta i molta por

2009-04-07T02:25:00.000-07:00

JMO diu que de petit tenia molta por, i que encara en té. Com jo. I que juga a futbolín. Com jo. I que li agrada en Cortázar. Com a mi.
De vegades no param atenció a les coses i a les persones tan detingudament com es mereixen, no sé per què.
Recordo que vaig tenir una temporada obsessiva investigant la vida de Cory Kennedy, mirant-ne fotos, cercant-la a revistes i dient que hi havia alguna cosa d'ella que jo també volia tenir. Però vaig renegar-ne, jo no vull ser un ésser que sembla tenir poc cervell i que es droga, no només una miqueta -que això està bé- sinó desmesuradament. Jo només volia tenir unes ballarines de Marc Jacobs.
Les persones, igual que ens movem per implicacions emocionals a l'hora de tractar les coses,-una jaqueta de quan érem petits que ens van regalar els padrins, un pal de Magnum que no volem tirar perquè ens el menjàrem a Deià un dia molt guapo, un poema escrit conjuntament...- també ens fixam en les persones que desperten alguna cosa en nosaltres o, que a través d'altres, ens han emocionat (no en el sentit de fer el ploramiques, sinó en el de "sentir").
En Mateu, el meu germà, té devoció per Angus Young i plora veient-lo a un DVD. Plora i té la pell de gallina i si li demanes alguna cosa no et contesta perquè no li surt res. En conseqüència, quan escolto AC/DC em poso eufòrica. "NO SÉ", que diria JMO. I què me'n dieu de "sa tieta", tieta de tots, escriptora, facebooker..? Ens agrada perquè a través del que escriu sentim coses, perquè ens diu que ens estima a noltros... Així sí que val la pena esser una mica agosarat i fer-se "fan".
M'agrades, JMO, perquè em fas plorar amb una cançó que es diu "Lego" i amb una que es diu "Foto" i amb una altra que no sé com es diu, perquè només l'he sentida per telèfon i deia alguna cosa del tipus "jo volia que tu volguessis"...

-Imagina't un orgasme [...] i endevina.
-Jaja
-Imagina't un orgasme [...] Has de saber qui és.
-Comença per A?
-No.
-Idò comença per J? Joan Miquel Oliver?
-Cabrona...

M'agrades tant que NO SÉ, NO SÉ, NO SÉ

Voldria esser com sa nuvia morta, com el verd del safareig, el blanc del vestit i el vermell de la sang, els tarongers, el peix i la lluna. O com la Gretel de la teva caseta, que venia a sopar, que volia estar amb tu i tot això... I que per dormir tenia un cos, i dormia com un somni, somiava sempre amb tu i te deia "no t'adormis".

Dissabte dematí

2009-04-04T04:06:00.000-07:00

M'he aixecat relativament prest. Fa soleiet.
He caminat pel carrer sense ulleres de sol, amb els ulls mig clucs i la boca seca.
Berenar a Ca'n Serraller amb en Pepo, a canostra s'ha acabat es cafè. Taulada de padrins xerrant d'albercoquers empaltats de prunera de frare roig, de llenties i de corrals amb arbres que són els més grossos de la vila.

D'aquí una estoneta tenc dinar amb els companys de classe de quan teníem 15 o 16 anys. Pot esser molt gros. Tenc ganes de veure en Toni Salom. Xerram poc però ens estimam molt. I na Lara, que torna a casa perquè ens enyora, o noltros a ella.

Avui vespre l'armarem. El que no puc aguantar és un dinar-sopar-marxa. Això sí que no. Bé, no vull dir res, ja veurem, quan hi ha na lara ses coses són impensables en aquests camps relacionats amb suc, guitarres i festa.

Gran tema per començar el dia...

Vull tornar, però no tenc temps...

2009-04-02T04:09:00.000-07:00

De moment, a l'únic lloc que tornaré és a Amsterdam, què bé! Quasi no dormo dels nervis!
Joan i Alícia es tornaran a veure, i beuran cervesa a qualsevol bar i es diran grolleries i dormiran junts.
L'altre dia pensava en totes les parelles que conec. Molt poques segueixen "anant de canyes". Vull dir que molt poques aconsegueixen estar en algun lloc prenent el que sigui contant-se coses noves durant hores. Sense anar massa enfora, he de dir que l'estiu passat vaig anar a veure el meu pare i a la barra hi seien dos campaners, M.A. i J.F., un matrimoni jove. bé, un dia ja contaré la història aquesta, perquè dóna per molt.

Vull afegir que darrerament he conegut persones de Campos i altres indrets que realment valen la pena.
I que ODIO sa gent que emplea sa llengua per fer mal.
De veres que sí.

dies de sol i de renéixer

2009-03-01T10:35:00.001-08:00

Dejarse llevar suena demasiado bien

2009-01-26T02:58:00.000-08:00

El corría, nunca le enseñaron a andar,
se fue tras luces pálidas.
Ella huía de espejismos y horas de más.
Aeropuertos. Unos vienen, otros se van,
igual que Alicia sin ciudad.

El valor para marcharse,
el miedo a llegar.

Llueve en el canal, la corriente enseña
el camino hacia el mar.
Todos duermen ya.

Dejarse llevar suena demasiado bien.
Jugar al azar,
nunca saber dónde puedes terminar...
o empezar.

Un instante mientras los turistas se van.
Un tren de madrugada
consiguió trazar
la frontera entre siempre o jamás.

Llueve en el canal, la corriente enseña
el camino hacia el mar.
Todos duermen ya.

Dejarse llevar suena demasiado bien.
Jugar al azar,
nunca saber dónde puedes terminar...
o empezar.

Ella duerme tras el vendaval.
No se quitó la ropa.
Sueña con despertar
en otro tiempo y en otra ciudad.

Dejarse llevar suena demasiado bien.
Jugar al azar,
nunca saber dónde puedes terminar...
o empezar.

La distància i les passions de J i N

2009-01-22T02:12:00.000-08:00

N es vesteix, es pentina, s'abriga, i, després de pegar una ullada al carrer, es llança cap al cotxe fent "xop, xop, xop" a l'aigua dels bassals, que li deixa les sabates plenes d'aigua i fang. És tard, fa fosca i un fred infernal. Així, N, emprèn el seu camí cap a Manòvia. 17 minuts a 180 km/h.

Possiblement J no la reconeixerà, han passat molts dies des de la única vegada que es van veure. Però no està nerviosa, el que hagi de passar passarà. A més, que dues persones es casin enmig d'un ball sense conèixer-se de res tampoc és tan estrany...no? A Las Vegas passen coses d'aquestes! N vol agradar a J. Per això és ella qui escapa del seu regne per anar a Manòvia.

Arriba, deixa el seu cotxe per entrar dins el cotxe de J i es riuen. J no té els cabells del color que ella es pensava, però té la cara molt més dolça que la que recordava. Té la cara tan dolça que sembla que s'ha d'esmicolar en tocar-la. Cada moviment de les seves mans li pareix hipnotitzador. I fa unes caigudetes d'ulls que li recorden a les que fan els millors actors de Bollywood.

Arriben a palau: pa d'or, red velvet, peixos de colors...és meravellós.

Parlen i es fan bromes i J li diu a N "Nina meva", i ella el besa, l'agafa i el mossega i a ell li agrada tant que la cerca més vegades i plou, i no tenen son...

Nina meva...

Joan, truca a la meva porta.

2009-01-13T14:40:00.000-08:00

10 de gener de 2009

Un amor no correspost truca a la meva porta enmig d'una cançó dels Sunday Drivers.

Alícia i Joan (entre línies)

2008-12-07T03:24:00.000-08:00

Once in your life you find someone
Who will turn your world around
Bring you up when you're feelin' down

Alícia i Joan (o històries de la vuitena filera) Part 5

2008-12-06T04:32:00.000-08:00

La miro entrar i és una Alícia que desconec totalment. Ni maquillatge, ni sabates de taló ni cabells planxats. Ha perdut fins i tot aquella dolçor que la caracteritza, és com si s'hagués proposat alguna cosa estranya que per ara no puc esbrinar. Ni tan sols em diu hola, m'alça la mà i riu de costat i em recorda la cara d'Angus Young i una cançó que deia: It's a long way to the top if you wanna rock'n'roll. Duu posats uns calçons de xandall bastant estrets, una camiseta de propaganda de la talla mil, una caçadora d'un xandall bastant "quinqui" (com una que tenc jo) i unes Reebok Classic de color blau.

Entra a classe, s'asseu, i jo, que encara sec a fora, veig arribar en Joan amb un xandall Lotto i unes sabates esportives de color groc fofi que m'encanten.

S'han posat d'acord o què, aquests dos?
Potser hagin quedat per anar a córrer o a jugar a tennis, no sé...

Passo una mica d'ells durant tota la classe perquè no es diuen res, només riuen i no sé de què. Ella es fica la mà a la butxaca de la caçadora quinqui, la treu al cap de 10 segons i en Joan l'ensuma i riu. Ara sí que sé de què riuen perquè l'olor es sent d'aquí i us puc assegurar que algunes olors són inconfundibles. Ja començo a aclarir el que pot estar passant però no puc assegurar res.

S'acaba la classe. Bar.

Dues canyes, en Joan torna a fer la "ve" amb els dits i dues canyes més patinen per la barra. Parlen, però els veig estranys. En Joan comença a alçar un braç que Alícia atura i agafa. "Per avui ja ens basta, no ho trobes?" "Deixa que en demani una altra per endur, la beurem a mitges". No entenc res.

Surten de la mà rient i dient tonteries i jo els segueixo. Entren dins un cotxe, suposo que és el d'ella. En Joan obri la guantera, com si no fos la primera vegada que hi entra, reposa el tassó de cervesa a un forat preparat per posar-hi llaunes i Alícia es treu de la butxaca la punyetera herberta olorosa que havia passejat tot el matí. Li dóna a ell i ell comença a liar el camí de tot el que vendrà després.

"A mi això no em fa res"-diu ella.
"A mi sí"-respon ell.

Ella es frega les mans i posa un cd d'U2. Sona Sunday, bloody Sunday i en Joan canta. Els veig riure amb els ulls vermells i em fan una mica d'enveja. Veig que comencen a replegar les coses, en Joan pren el darrer glop de cervesa i surt del cotxe mig de grapes, jajaj, i n'Alícia se'n riu i diu que ella està de puta mare.

Tornen entrar al bar, dues canyes més. Ella li ensenya nosequè del mòbil i ell bufa i ella li diu coses a cau d'orella i ell bufa encara més. I ara ve allò que tots esperàveu (o no): Ell li diu a ella que va molt calent i que vol anar al bany i ella se'l mira perplexa i es penedeix d'haver-lo encalentit uns dies abans però se n'adona que ja no por fer-hi res i amolla la cervesa. "Vine".

No penso seguir-los molt de temps perquè em descobririen. Ell va tan calent que no pot llevarse la motxilla de davant perquè se li veu tot i ella ara sí que va molt colocada i no sap massa bé què farà.

Desapareixen escales amunt i ja m'imagino on arribaran a parar. Sempre en parlen, dels banys de l'aula de música. Els segueixo de ben enfora i m'aturo en sec. Veig com es besen a un dels passadissos de l'àrea C. Ella cerca l'elàstic de la roba interior de'n Joan i ell es deixa. Es toquen per davall la roba apoiats a la paret de la dreta i mentrestant es mosseguen el coll, els llavis, la cara...
Entren al bany, tanquen la porta amb una portada i ella l'empeny a ell al racó i el mossega tan fort que quasi li fa mal. Li passa les mans per davall la camiseta i li toca l'esquena, la panxa, i ell fa el mateix amb ella. La toca, li estreny els pits sense deixar de mossegar-la i tots dos pensen que és una passada anar tan col·locats. Ell li davalla els calçons a ella amb una grapada, la roba interior també i la cerca amb el dit i ella no s'oposa. Deixa que en Joan trobi uns llavis que s'entreobrin humits de plaer i tira el cap cap enrera i en Joan es menja el coll que li ha quedat a l'altura de la boca. "No paris". Ella li arrapa el cul a ell amb les dues mans i ho contempla tot al mirall i li agrada. N'Alícia ja no pot més, ha arribat el moment que tota dona espera i li diu "ja, ja, ja" i crida i ell li tapa la boca amb la mà i a ella li cauen dues llàgrimes perquè quasi no pot respirar de gust i ell riu mig canalla. "Vols que pari?" "Sí, ara et toca a tu". N'Alícia es lleva la jaqueta, ja no té gens de fred, s'asseu al bany i estira en Joan per la cintura. "Deixa'm que et mengi..." i ell queda esblancaït només d'imaginar-s'ho. Ara és ella la que juga. Li baixa els calçons a ell, llavors la roba interior i se'l menja i ell ho celebra amb una cara graciosíssima i alça les mans i li diu a ella que "ho fa de conya". Però el joc no dura gaire, és tard, han passat moltes hores i decideixen aturar.

Surten del bany rient i fent mambelletes, jaja. Surten de l'edifici i cada un entra al seu cotxe. Es diuen adéu amb la mà.

I ara què?

...ahora es demasiado tarde, princesa...

Alícia i Joan (o històries de la vuitena filera) Part 4

2008-12-03T03:30:00.000-08:00

Alícia i Joan parlen per telèfon fins les 5 i mitja del matí. Ella li assegura que s'ha enamorat i que ja no pot fer-hi res. Ell bufa i pensa "merda!" i no sap què contestar, de veres que no ho sap. Segurament s'haurà llevat la gorra i s'haurà passat la mà blanqueta pels seus rissos rojos. De totes maneres ell ja s'ho imaginava, però no s'esperava una confessió de tal magnitud a altes hores de la matinada...

Dilluns. Acaba la classe i Joan i Alícia corren cap al bar. Demanen les dues primeres canyes, conversen, en demanen dues més, riuen, dues canyes més i per la cara d'ella ja sé que la cosa s'embruta. Ella li diu coses a ell a l'orella i ell riu. Més coses a l'orella i ell es toca l'entrecuix i li diu que no és de pedra. Ella riu encara més i pels gestos que fa i les poquetes coses que puc sentir, puc imaginar prou bé que se li està insinuant al Joan, que tolera millor l'alcohol que ella. Li ha dit que qualsevol dia després de classe el tancarà al bany amb els ulls tapats amb un mocadoret de seda i se'l menjarà. (!) Ella té la cara vermella, riu, parla, crida, balla i s'abraça a ell dues o tres vegades i ell li diu a ella que fa molt bona olor; ella, per descomptat, es posa contentísima i mira el rellotge i veu que és hora de partir.

Agafa el cotxe i té por. No es troba massa bé i per damunt de tot s'avergonyeix del que ha fet dir a la seva llengua durant l'hora anterior. No pot esser que s'hagi posat en pla "brutanxo" quan realment volia expressar una altra cosa.

El que vol ella és estar amb ell de veritat, vol que en Joan sigui el seu pa de cada dia. Però vegent la dificultat d'accedir als seus desitjos, Alícia es decanta per seguir encalentint en Joan, encara que sigui només per tenir-lo i fer-lo seu durant deu minuts. I viurà aquests deu minuts com si fossin part d'una habitació d'enamorats a una caseta d'Orient o de Deià o fins i tot de Valldemossa amb una finestreta petita que dóna al carrer i té un llum petitet i una xemeneia.

Viu el moment, Alícia, viu cada minut que passa a aquest bar, perquè potser quan tornis el bar hagi desaparegut i al seu lloc hi hagin posat un banc o un aeroport amb avions plens d'enyorança i de pors.

Luego todo pasó de repente, tu dedo en mi espalda dibujó un corazón y mi mano le correspondió debajo de tu falda. Caminito al hostal nos besamos en cada farola, era un pueblo con mar, yo quería dormir contigo y tú no querías dormir sola...

Alícia i Joan (o històries de la vuitena filera) Part 3

2008-11-29T04:51:00.000-08:00

Dilluns, dimarts, dimecres
Dilluns, dimarts, dimecres
Dilluns, dimarts, dimecres

A n'Alícia li hagués encantat trobar-se en Joan pel carrer un dia qualsevol. L'hagués agafat de la mà i l'hagués estirat fins a Ca n'Àngel, o fins al cafè Isla de Palma i l'hagués convidat a conversar. Però igual que va escriure Cortázar a Rayuela, els dos sabien de sobra que un encontre casual entre ells era la cosa menys casual de les seves vides. I també que la gent que es cita prèviament és la mateixa que necessita paper ratllat per escriure o que empeny des d'abaix el tub de dentífric. Ells dos eren d'aquest darrer grup, dels que s'esperaven els dilluns, els dimarts i els dimecres a la mateixa hora. Irremediable situació de rutina i d'impotència per part d'ella, que disposava de milions d'hores lliures per anar a passejar només si era amb ell.

Dilluns, dimarts, dimecres

Dilluns.
En Joan ha arribat tard. Obre i tanca la porta de la classe fent poc renou i cerca la cara d'Alícia, que obviament s'ha girat cap a ell i li fa senyes amb la mà. Ella, que parla amb les mans i els dits, li diu que no hi ha lloc, que s'assegui a davant seu. Molts d'anys, Alícia. -li diu mentre li besa les galtes- tens els ulls vermells... Jo, que sec a la mateixa filera que en Joan (n'Alícia avui seu a la novena), em demano si conec alguna altra Alícia per felicitar.

Alícia s'aboca cap a la vuitena filera i xiuxiueja un nosequè a un Joan que inclina el cap cap enrera i escolta.

Crec que el que estic vegent es quedarà gravat a la meva cervellera per sempre.

Com si es tractés d'Horacio Oliveira i La Maga de Montevideo, en Joan es comença a tòrcer (encara més) cap enrere fins que sembla que s'ha de rompre i es troba amb la cara d'Alícia (que s'acosta aixecant una mica el cul de la cadira) a molts pocs centímetres i la besa a l'inrevés, ell mirant cap a d'alt i ella amb els cabells castanys penjant sobre la cara d'ell, i es besen mossegant-se una mica perquè no es reconeixen les boques girades, besen boques diferents, cercant-se amb les mans enmig d'un embull infernal de llàgrimes i de cabells embullats i l'ampolla d'aigua que duu en Joan cau oberta al vestit d'Alícia i riuen i jo els miro.

Agafen totes les seves coses ràpidament i se'n van i ell li diu Alícia, no podem fer tots els dies la mateixa cosa.
Lo que yo quiero, corazón cobarde,
es que mueras por mí.
Y morirme contigo si te matas
y matarme contigo si te mueres
porque el amor cuando no muere mata
porque amores que matan nunca mueren.

Alícia i Joan (o històries de la vuitena filera) Part 2

2008-11-28T02:14:00.000-08:00

Sembla que avui n'Alícia ha anat a la perruqueria. S'ha posat rímel i s'ha pintat una mica els llavis. Té les galtes enceses i les mans congelades.
A les 12 la veig mirar de banda a banda del passadís a la recerca de'n Joan. A les 12 i 5 ja fa que no amb el cap. Avui no vindrà. En Joan no vindrà fins dilluns, i encara falten 5 dies. Per què? - es demana ella - Per què no m'he enamorat del Miki, que ve cada dia?

Els dies passen i el dilluns no arriba. I tampoc no arriba per a mi.

---

N'Alícia arriba a classe amb un vestit gris i un enorme foulard fúcsia. La tela grisa fa que es pugui endevinar la forma de les seves cuixes i dels seus pits de la talla 85 (copa B).
En Joan ja seu, i jo sec darrera seu.
Avui sí que puc saber el que pensa, perquè és tan clar que ho podria sentir qualsevol que s'hi acostàs una mica:
"Des del moment que has entrat imagino con deus esser davall d'aquest vestit. T'agafo la cara i et menjo els llavis fins que et queden tan vermells que pareix que sangren. Sense deixar de besar-te, al coll, al front, et passo les mans per davall del vestit i ara sí que puc descriure cada centímetre de les cuixes que s'insinuaven..."
N'Alícia s'asseu i els pensaments de'n Joan acaben.
Passen 35 minuts exactament i ell li escriu un paperet: coffee & cigarette
Els veig sortir.
Acaba la classe i vaig al bar. Demano una canya. En Joan i n'Alícia seuen al banc de fora.
Ella beu un cafè amb gel dins un tassó de Coca Cola i ell beu una canya i fuma un cigarret que ell mateix ha liat. N'Alícia se'l mira encendre el cigarret una vegada i una altra i pensa que mai havia vist res semblant: focs artifials sortint de la boca d'un home. I hi havia molt de renou de cotxes, de música i de copes que brindaven.

se miraron un segundo como dos desconocidos

Alícia i Joan (o històries de la vuitena filera) Part 1

2008-11-27T02:06:00.000-08:00

N'Alícia i en Joan seuen a la setena filera.
Es van conèixer davant dels meus ulls, davant dels ulls de l'espectadora de la vuitena filera.
N'Alícia sempre espera en Joan per entrar. Sempre l'espera amb un somriure tan lluminós que travessa les meves ulleres de sol. Em sec al meu lloc i observo. Si en Joan arriba d'hora ella riu, es col·loca els cabells i entren junts. S'asseuen a la setena filera.
Avui n'Alícia espera en Joan com sempre, però ell no ve. Transcorren els minuts d'entre les 12 i les 12 i 5 i el seu somriure lluminós s'esvaeix. S'aixeca del banc, entra, s'asseu a la solitària setena filera i escolta. N'Alícia és una gran prenedora d'apunts, quasi no aixeca el cap del quadern. Asseguda just davant meu, és ara quan noto que puc sentir tot el que ella pensa a través de la seva cabellera castanya. Només a la meva imaginació el cap d'Alícia s'obre i hi veig un munt de trens, cotxes, motos, fins i tot bicicletes, tots ells amb notes enganxades: Quevedo, el moreno, Melibea, lacónico, las malvas, jocosidad, Lope, los borrachos, "y sin embargo cuando duermo sin ti, contigo sueño"...
S'acaba la classe i no m'explic el que he vist. N'Alícia omple el seu cap de mots desencreuats i de renou de motor perquè s'ha enamorat. S'ha enamorat tant que no supera l'absència de l'estimat si no és d'aquesta manera, deixant de pensar-lo.
Altra vegada són les dotze. Quan arribo jo, n'Alícia i en Joan ja seuen. M'assec també i els saludo. Seuen molt junts. En Joan parla i ella riu. Però jo sé que ella no sent el que en Joan està diguent. Ella simplement riu. Riu de les pessigolles que li fa la veu de'n Joan i es posa vermella. S'apunten coses a un paper i es dibuixen l'un a l'altre. Intento veure el que està pensant en Joan, però no ho aconsegueixo. Però sí que aconsegueixo tornar a veure el que sent ella. Ella imagina la llengua den Joan al seu coll, les mans d’ella als cabells d’ell, i una altra vegada apareix el somriure cegadorament lluminós i no veig res més.
Ell li diu que adora en Joaquín Sabina i ella entén que en Joan mai l'estimarà com ella a ell.

De sobra sabes que eres la primera, que no miento si juro que daría por ti la vida entera. Y sin embargo un rato cada día, ya ves, te engañaría con cualquiera, te cambiaría por cualquiera

Molts d'anys, carinyín!!!

2008-11-21T01:42:00.000-08:00

Avui n'Antònia fa 22 anys, com jo s'altre dia.

Antònia, molts d'anys.
Sense tu no sé què faria.
Sense tu me perd i sense tu no hi sent.
I moltes vegades sense tu tampoc hi veig. Bé, ahir va esser una excepció, perquè te duia devora i no vaig veure es cotxe de la rodona.

T'estim molt, carinyín.
Ets es meu koala favo.

Besito

Avui festa grossa!!!!!!

Raydibaum

2008-11-20T08:46:00.001-08:00

No sé si els coneixeu.
Jo em declaro fan a partir d'ara mateix. Però fan oficial, eh?

Tot va començar quan vaig conèixer el Pep Rius (Companyia Elèctrica Dharma).
A part de cites cèlebres de celebritats, jaja, m'ha fet arribar a través de mail uns quants projectes que té en marxa.

Un d'ells és el grup Raydibaum. Que jo sàpiga, canten en català i en anglès. I són una passada. Avui he mirat el vídeo de maleeixo el temps i he flipat. I he flipat encara més quan he sentit la cançó en anglès Galactic Breadbear. Mare meva, nens, sou un deliri per a l'oïda...

Una besada i molta sort.

Aquí us deixo els vídeos perquè us faceu una idea.

Besitos.

I gràcies per tots els missatges i posts al flog i al blog per felicitar-me.

En català

En anglès

Avui en faig 22!!!! Yujuuuuuuuu!!!!! It's my B-day!!!!

2008-11-19T01:02:00.001-08:00

felicitau-me, guapos!!!

2008-11-18T09:57:00.000-08:00

1800GetLens.com

La son i la rosa de la victòria...

2008-11-16T09:33:00.000-08:00

...i el que seria el mateix: l'ansietat i Sigur Rós.

Estàs sol i no vols mirar la vida a la cara i compres roses grogues i fas pastissos d'aniversari.

Estàs ferit i et pintes les mans de vermell per rentar-les després.

I enyores aquells que no hi són però que tornaran i tot és molt negre i les cortines es tanquen.

Et mires al mirall i no entens com pot esser que tot el que portes a dins no es reflecteixi quan saps de sobra que és tan gran i tan fort que podria traspassar-te la pell i rompre't l'esternum.

Odiaràs cada minut les llàgrimes que has provocat en els altres i et deixaràs enganyar per la culpa i la solitud.

Encendràs l'ordinador i buscaràs al youtube allò que més et fa plorar: qualsevol cançó de Sigur Rós. I la cançó dirà el que tu voldràs que digui.

"Todas las canciones son cantadas completamente en un lenguaje fonético improvisado llamado vonlenska (de von, 'esperanza' e íslenska, 'islandés'), creado por Jón Þór Birgisson, que integra sonidos del idioma islandés. La razón es que el oyente debe interpretar su propio significado de las letras"

amor-roma

2008-11-13T16:42:00.000-08:00

amor i roma són capicua.

El meu amoret aviat serà per Roma.

I la setmana que ve ens mirarem al mirall i veurem que hem tornat un any més grans.

I tot allò nostre serà un any més antic i ho guardarem com si d'un tresor es tractàs.

El meu amoret anirà a Roma, i jo seré aquí esperant-la, juntament amb tots els altres amorets, jaja.

El mirall de l'edat. Com vam esser i com som.

But he never did

2008-11-12T09:58:00.001-08:00

Aquests dos dies darrers he estat contant als nins de l'escola una de les obres de literatura infantil més importants i més venudes. "A modern classic", segons THE INDEPENDENT. La contraportada diu: "The multi-million selling picture book no childhood should be without" Però no només els nins haurien de llegir aquest conte, sinó també tots els majors. Els dibuixos són preciosos, i el conte, meravellós.

Pels que no enteneu "papa" d'anglès, us escriuré el conte en català.

THE TIGER WHO CAME TO TEA written by Judith Kerr.
(El tigre que vingué a prendre el tè)

Hi havia una vegada una nina que es deia Sophie, que prenia tè a la cuina amb la seva mare. En aquell precís moment sonà la campaneta de la porta.

La mare de na Sophie va dir, "Em demano qui pot esser. No pot esser el lleter perquè ja ha vingut el matí. I tampoc pot esser el nen de la botiga perquè no ve avui, sinó un altre dia. I tampoc pot esser el pare perquè ell té la seva clau. El que ens convendria més és obrir la porta i veure qui és".

Na Sophie va obrir la porta i hi va trobar un tigre enorme, pelut i ratllat. El tigre digué, "Perdoni'm, però estic afamat. Que podria prendre el tè amb vosaltres?" La mare de na Sophie digué, "Clar que sí, entra!".

La mare de na Sophie digué: "Que t'agradaria menjar un panet?" Però el tigure no va agafar només un panet, sinó que va agafar-los tots, tots els que hi havia al plat, i se'ls va empassar amb una bocassa enorme. WRooooooooooow! Però el tigre encara tenia fam, així que na Sophie li va oferir pastissets.

Però altra vegada el tigre no en va collir només un. Es va menjar tots els que hi havia al plat. I llavors es va menjar totes les galetes, i tot el pastís, fins que ja no va quedar res més per menjar damunt la taula. Així doncs, la mare de na Sophie digué, "Que t'agradaria beure alguna cosa?" I el tigre es begué tota la llet que hi havia dins la gerra i tot el tè que hi havia a la tetera.

I llavor encara va fer una volta per dins la cuina per veure si hi trobaria alguna cosa més.

Es va cruspir tot el menjar que hi havia preparat a les olles i tot el que va trobar a la gelera, i totes les capses i llaunes que hi havia al rebost, i tota la llet, tot el suc de taronja, tota la cervesa del pare de na Sophie i tota l'aigua que va sortir del grifó.

Després de tot això digué el tigre, "Gràcies per aquest meravellós tè. Crec que ja és hora d'anar-me'n". I se n'anà.

La mare de na Sophie digué, "No sé què fer. No tinc res pel sopar del pare, el tigre s'ho ha menjat tot".

I na Sophie no es va poder banyar perquè el tigre s'havia begut tota l'aigua.

Just llavor el pare de na Sophie va arribar.

Na Sophie i la seva mare li van contar al pare tot el que havia passat, i com el tigre s'havia menjat tot el menjar i s'havia begut tot es beure.

El pare de na Sophie digué, "Ja sé què farem. Tinc una idea boníssima. Ens posarem els abrics i anirem a un restaurant".

Així, van sortir al carrer. Era fosc. Tots els fanals i els llums dels cotxes estaven encesos. Van caminar fins al restaurant.

Van tenir un magnífic sopar de salsitxes, patates fregides i gelat.

L'endemà dematí, na Sophie i la seva mare van anar a comprar caramulls de coses per menjar. I també van comprar una llauna monstruosament gran de menjar per a tigres, per si de cas el tigre tornava a prendre el tè.

PERÒ MAI MÉS VA TORNAR

------------------------------

No hi trobau un missatge clar?
Mirant el vídeo amb les il•lustracions originals el conte millora bastant.

Els nins pensaven que al final el tigre tornaria, però mai més va tornar. No es tracta de pensar que el tigre fos un desagraït, sinó que la Sophie i la seva mare van esser humils, van donar-ho tot, i al final van adonar-se de que havien fet molt bé ajudant al tigre, que tenia fam, perquè potser mai més ho haurien pogut fer.

I vosaltres què en pensau?

If only

2008-11-10T15:31:00.001-08:00

Hi hauria d'haver un món per a cada persona, amb els acompanyants elegits i que tots els habitants de l'univers poguessin fer turisme als mons de les altres persones, amb la possibilitat de no tornar-hi després de comprovar que no els hi agrada... Hi hauria d'haver mons dins d'un mateix món on tot estàs fet a la mida d'un mateix, on no existís la ceba crua ni les tapes de callos.

Mai fem les coses al gust de tots,i si les volguéssim fer així, mai arribarien a ser nostres de veritat.

És avorrit haver de mester sempre l'aprovació de les mateixes persones, d'aquelles que més estimes i més be et volen i és més avorrit encara haver de llegir la mateixa història cada dia, la que s'escriu amb el mateix boli Bic.

Behind de mi house, donde nunca pasa ná.

nova col·lecció

2008-11-06T02:57:00.000-08:00

Hola a tots. Us volia dir que tenc models nous a Lacuisinedemaga.

Aquests són una mena de nins i nines disfressats d'ós i de moix, ajaja, és una mica surrealista, però no me direu que no són MONOS, jajaja.

Cada un té un nom i una història.

El primerm l'ós, es diu Nelision, jaja, perquè és un ós amorós com na Neli i en Sion.
El segon se diu Toninacat, i el dedic a n'Antònia perquè va molt viva i té una careta preciosa.
I es darrer nom Victòria perquè du una perruqueta rosseta, té galtarrufes i no sap fer flexions, jajaj.

un besito i comprau-ne molts.

A PARTIR DE DIVENDRES A TRUCO O TRATO.

MAGA

1denovembretotssants

2008-11-01T13:23:00.000-07:00

Llista de desitjos per a la nit d'avui, avui vespre, avui a la nit, Saturday night, nit segona de Halloween.

Posar-me un vestit curtíssim amb unes calces de color morat (o fúcsia) i sortir a ballar amb remescles de Calvin Harris i Daft Punk. Ballaré tant que m'hauré de desfer la coa i tonar-la a fer 14 vegades. De tant en quant m'apoiaré a la barra i em treuré les sabates, m'airejaré els peus i tornaré a posar-me-les. Aplaudiré i diré "aquesta és un deliri" quan posin una cançó que m'agrada. Aniré al bany i em miraré al mirall amb cara de "aquí estoy" i em tocaré els cabells.
Vull veure i olorar els cabells daurats de les meves amigues V, A, M i N. Veuré na Lara i parlarem de temes més o manco seriosos i graciosos. Vull assaborir un Barceló amb taronjada dins un tassó gran, que passejaré durant una hora per poder cruspir-me el gel "crac crac crac". També un Red Bull i un xupito de Ponche Caballero amb Lima. I potser després, un altre Barceló. Vull oblidar-me de la gent que em mira i fer tonteries com de costum. Vull complir 20 anys avui i celebrar-ho amb un cacao gelat asseguda al portal de Ca'n Pomaret. Vull anar a Austràlia i acariciar un koala. I també vull veure un pony rosa amb ales fluorescents. I vull besar-vos abans d'anar a dormir i poder dir que la nit ha estat un triomf.

És una bona cançó per avui, eh?

Russian Red

2008-10-30T03:33:00.000-07:00

El mes de novembre té una sorpresa per a mi: Russian Red.
Si tingués un grup seria aquest.

Donnie Darko, els black holes i el desig

2008-10-29T11:25:00.000-07:00

Avui he estat considerant una altra vegada l'existència dels forats negres. En tenc un de calat. Autopista Palma-Llucmajor, el tram d'entre el circuit i les indicacions dels Golf. HO JURO. Hi ja un forat negre, no és la primera vegada que me passa. El forat negre m'ha captat, sap que els dilluns, els dimarts i els dimecres passo per allà a la una i mitja. Per això em xucla mentre escolto "el contestador de Siglo XXI" i no em torna a desxuclar fins allà on us he dit. És increïble, però cert. Segur que us ha passat alguna vegada que anau amb el cotxe. Arribau a algun lloc i no sabeu com. No us enganyeu, no sempre és la son ni les ganes d'arribar. Hi ha forats negres amb paisatge camuflat. El meu forat negre té el paisatge de la mateixa autopista per on circulo però sense cap cotxe més que el meu. Hi ha moltes teories que parlen d'això que cont. N'hi ha de sèries i n'hi ha de pel·lícula però totalment convincents com la de Donnie Darko. Al forat negre que m'ha captat sempre hi ha música de The Church i de Echo & The Bunnymen.

El personatge de Donnie Darko em crea un alt grau d'alguna cosa que no sé que es diu, d'algun tipus de desig que no control ni puc indentificar.
M'agrada tant quan baixa l'escala vestit d'esquelet, el cap descobert. Però m'agrada així, el desitjo així, sense voler saber que hi ha més enllà. M'atreu la imatge d'un cos desconegut, d'una obsessió seva i d'uns ulls que em desconcerten. M'atreu mirar-lo, el moviment de les cames, el moviment dels llavis. Em passaria hores mirant la mateixa escena, aquest vídeo, els cucs del temps que ens absorbeixen i no ho volem reconèixer.

Hidroteoria

2008-10-28T12:23:00.000-07:00

Quan plou
Les llàgrimes
Quan et rentes la cara al matí
Quan fas un cafè
Regar
Nedar
El vàter
Beure
Els peixos
La neu
Un riu
Caragols amb all-oli
Baves
Compixaportals
Suor
Platja

Simian Mobile Disco. Imprescindible per avui vespre.

2008-10-25T09:32:00.000-07:00

Mirau el vídeo, no us deixeu enganyar per les apariències i esperau fins al final.

Blossom i jo

2008-10-24T02:24:00.000-07:00

Recordau na Blossom? Na Blossom aquella que tenia un germà que nomia Tony i una amiga que tenia es front gran. Quan na Blossom va començar a la sèrie va preferir estar acompanyada de l'amiga del front gran que de la meva presència i bellesa. Aquí teniu una foto meva d'aquells temps.

Na Blossom era amiga meva.

Cat power em deixa feta pols una altra vegada

2008-10-23T10:28:00.000-07:00

There's a dream that I see, I pray it can be
Look cross the land, shake this land
A wish or a command
A Dream that I see, don't kill it, it's free
You're just a man, you get what you can

We all do what we can
So we can do just one more thing
We can all be free
Maybe not in words
Maybe not with a look
But with your mind

Listen to me, don't walk that street
There's always an end to it
Come and be free, you know who I am
We're just living people

We won't have a thing
So we've got nothing to lose
We can all be free
Maybe not with words
Maybe not with a look
But with your mind

You've got to choose a wish or command
At the turn of the tide, is withering thee
Remember one thing, the dream you can see
Pray to be, shake this land

We all do what we can
So we can do just one more thing
We won't have a thing
So we've got nothing to lose
We can all be free
Maybe not with words
Maybe not with a look
But with your mind

But with your mind

una obra mestra que pot ferir sensibilitats

Molts d'anys, Bel

2008-10-23T02:02:00.000-07:00

Aquesta nina tan guapa és na Bel, la meva germana petita. Avui fa 8 anys. I com que és una nina molt bona al·lota, sa madri li farà un regal. I a més, la posarà al seu blog perquè tothom vegi i suspesi les seves "dotes para la interpretación".

Molts d'anys, carinyín!!!!!

Na Bel sap cantar en japonès i ballar com ballen els protagonistes dels dibuixos que mira a la tele. I jo també, jaja.

Bi-Quantum of Solace

2008-10-22T01:23:00.000-07:00

No. El títol d'aquest post no és cap nom nou de beguda amb llet i "elecaseiimunitas".
És el que m'ha vengut al cap després d'aixecar-me a les nou i posar la MTV, gran amiga. A la mateixa pantalla sortien Alicia Keys i ¿Jack White? Sí, com ho sentiu. Al final de la cançó he deduït unes quantes coses:
1.Jack White toca molt bé la guitarra, però la bateria, la toca tan bé com la seva germana pum pam pum pam Meg White, jojo, som dolentota.
2.Alicia Keys toca el piano de puta mare, fa que la cançó resulti glamurosa.
3.Els estilismes de tots dos són meravellosos. Les sabates d'ella em fascinen.
4.Aquesta és la banda sonora de la darrera entrega de James Bond, Quantum of Solace.
5.Quan canten sols la mescla resulta efectiva, en el sentit que per separat a la mateixa cançó em semblen bons, però quan canten junts pareixen un matrimoni de "Little Britain" cantant a la cuina.
6.Les pauses entre Chorus tenen filigranes musicals bastant atractives.

Per favor, necessito opinions sobre aquest vídeo perquè no sé com processar-lo.

La darrera cosa és que a partir del que he dit abans, compareu el vídeo de Another Way to Die amb aquests altres duets.

Tom Jones i Nina Persson, una fusió perfecte als meus ulls.

Un altre de Tom Jones i Stereophonics que també funciona bé.

MALGRAT TOT, aquest és un bon duet. Amy ja fou corista dels Rolling anteriorment.Hagués pagat una fortuna per veure-ho. De n'Amy ja en parlaré un altre dia.

Colaboració del sonat Juan Son, del grup Porter. M'agrada en Juan Son i m'agrada ella.
Una delícia.

Altra vegada Julieta amb La Mala. Per mi la versió millora la original.

Gossos i Dani de Makako. M'agrada.
I n'hi ha molts més que m'agraden, però és que ara no m'enrecord.
Què trobau vosaltres dels anteriors vídeos?

Espero respostes.

Un besito

mag

EGOtista

2008-10-21T10:33:00.000-07:00

EGOTISTA és la paraula que he après avui.
Egotisme: Afany de parlar d'una mateix o de reafirmar la pròpia personalitat.

No és ver que jo som egotisme pur? Avui ho pensava. Prefereixo parlar que escoltar.
Tenc un blog, un fotolog i m'exhibeixo amb amics famosos pels locals de moda.

Bé, ho deixo aquí. Segurament molts de vosaltres pensau com jo, que sou uns egostistes o que ho som jo. O les dues coses.

___________________________________________________________________________

Al·lots, aquest vídeo és lo millor que m'ha passat avui, per això el vull compartir amb vosaltres. És del nou disc de Beck, Modern Guilt. Gaudiu-ne com ho faig jo.

No puc enllaçar el vídeo original perquè està protegit, però us poso aquest, i si mirau l'original, molt millor.

En Beck és un autèntic geni.

Molts d'anys

2008-10-20T03:06:00.000-07:00

Molts d'anys, Sebas. Que ho passis molt bé en el teu dia.
Un regal per tu, una de les cançons que més m'agraden.

Al·lots i al·lotes, aquesta és la persona que estau cercant, el creador de les etiquetes de Lacuisinedemaga.

Venga, una mica de propaganda:
www.fotolog.com/thenewkosmiksoul
www.kosmiksoul.com/

Temps de fira i no dormir

2008-10-20T02:22:00.000-07:00

Com molts de vosaltres sabeu he estat tres dies a una paradeta de fira, és a dir, que ja som firera. I esser firer és com dir que tens un màster.

Es primer dia vam muntar Katrin, Margareth's Planet, Lacuisinedemaga, Karl Lagerfeld i Miuccia Prada. Aquí una afoto de l'aconteixement. Na Marga i na Katrin guardaven i jo feia sa foto. Els altres dos dinaven a Ca'n Calent.

A la primera foto les bosses de Margareth's Planet, a la segona, les manualitat en paper de Katrin, i a la tercera, agulles i anells de Lacuisinedemaga.

El segon dia també s'hi va juntar Caragolet de sa Muntanya, però no tenc fotos.

I ahir, diumenge, vam muntar Caragolet de sa Muntanya i Lacuisinedemaga a l'apartat de Fira Jove de la Fira del Pebre Bord de Felanitx. Gràcies a tots els que vareu venir a veure'ns i als que ens varen comprar alguna coseta també.

A les fotos, na Maria de Caragolet de sa Muntanya; a la segona, les seves camisetes, i a la darrera de totes jo, na Magdalena el, el "tot en u" de Lacuisinedemaga.

En quatre dies vaig dormir 15 hores perquè vaig haver de cosir i els dies que hi havia marxa vaig sortir. Però ahir quan vaig arribar a casa a les 8 p.m. me vaig ficar dins es sobre i fins les 10 d'avui no m'he aixecat. Dormir d'aquesta manera és lo millor que hi ha.

O no?

Besades

mag

I know what you did last summer, Paris

2008-10-10T11:58:00.000-07:00

Foto resum del sopar de reconciliació amb la meva gran amiga Paris Hilton.

Us estareu demanant el perquè de la nostra discussió: idò ara el contaré.A mi sempre me toca deixar-li coses, que si ara les joies de Chopard que em van venir d'herència, que si ara les Jimmy Choo de xarol, que si el vestit de les noces de na Victòria... Un dia fins i tot em va demanar que li deixàs un joc de llençols perquè els havia esqueixat amb les ungles, i una funda. Però no una funda nòrdica, no. Ella volia una funda per una dent que tenia fotuda i encara va fer una rabieta quan li vaig dir que a jo na Cati me conserva ses dents talment les tenia fa 10 anys. Ella sempre ho vol tot.
Bé, el que deia, jo sempre li deixo tot i ella mai me deixa res. Arrel d'això, fa uns mesets, va venir a canostra per fer el "tea.time" i vam estar parlant de noves tendències, de la Vanity Fair, de coses de novios i de la imminent arribada de la tardor i amb ella el retorn del "tartan" escocès, que tantes vegades s'ha portat. Jo li vaig dir que ja m'havia comprat un foulard meravellós i una camisa amb el tan popular estampat de ratlles i quadrets entrellaçats.

Era d'esperar que me voldria manllevar alguna cosa. Efectivament es va enamorar del foulard i me'l va demanar, però jo li vaig dir que no li podia deixar perquè l'havia de dur l'endemà per anar a berenar a ca'n Benicio (Del Toro, es suposa). En un principi va semblar que ho encaixava bé, però quan va haver partit vaig veure que m'havia fotut es foulard i dos discos de Fleetwood Mac.

Vaig telefonar-li per demanar explicacions, però no em va agafar el telèfon, fuckin' bitch. Fa una setmana vaig enviar-li una dotzena de missatges dient "I know what you did last summer".

La tia es va cuncagar viva i va tardar pocs minuts en telefonar-me del mòbil del seu xofer. Em va convidar a sopar.Vaig anar-hi i li vaig dir tot el que pensava d'ella, però ella em va demanar perdó davant el seu canet Tinkerbell i jo vaig estar molt contenta, perquè sabia que no havia demanat perdó a ningú des de que sortí de la presó. Vam decidir que beuríem fins engatar-nos i quan anàvem ben amarades li vaig dir en un espanyol virguer: Se nos ha liao la manta a la cabesssssa!!!!!!!!!!!!!!!!.
I no, la manta no, sinó el foulard. Pel cap.

Besades de micorrico.

Els cedés de Fleetwood Mac també els torno a tenir a casa.
http://es.youtube.com/watch?v=jbsaj0XHUeg

Els dolços 18 i l'estanquer de Gabriel Llabrés.

2008-10-04T09:47:00.000-07:00

http://es.youtube.com/watch?v=UyRX0nXXqd8&feature=related
aquesta és la banda sonora d'aquest post
L'any que havia de complir els 18, vaig trasllardar-me amb 3 companyes més al carrer Gabriel Llabrés de Palma. Era el meu primer any a la universitat i estava emocionada. Ho estava perquè tenia un nòvio, un cinema a la cantonada, i dues setmanes per gaudir abans de començar el curs.

Tres mesos després no tenia nòvio, ni temps (perquè per a mi no existia), ni doblers per anar al cinema. I molt manco ganes de sortir al carrer, a una ciutat on jo no encaixava. (No era la it-girl que som ara, u know, jaja).

Vaig començar a fumar tabac de liar, vaig veure pel·lícules que m'han marcat moltíssim, i vaig descobrir que el disc conjunt de Yann Tiersen i Shannon Wright era el millor motiu de la meva existència.

Els dies que anava a la Universitat tornava a casa a plorar, amb un nus a la gola, i amb "la Valse d'Amélie" sacsejant-me per complet.

Poc després va començar la meva història amb l'estanquer.
Cada dos dies més o manco baixava a l'estanc a recarregar el mòbil. El saldo em durava molt poc perquè enviava missatges desconsolats a tort i a dret. M'agradava l'estanc perquè només tenia 3 metres quadrats. I l'estanquer, un home d'una trentena d'anys, també m'agradava perquè ornava el seu estanc amb retalls de diaris i revistes: "Iggy Pop vuelve a los escenarios", "Tom Waits presenta su disco Raindogs", "Altercados en el concierto de...". Els paperets penjaven de les vitrines antigues on guardava el paper de fumar i la picadura de pipa, juntament amb altres anuncis casolans plens d'errades d'ortografia i fotos de "Los Planetas". Aquells 3 metres quadrats eren els únics en els que jo encaixava, els que hagués triat per a l'hora del teatime, l'únic lloc en el món en el que un home de grans patilles i una teenager com jo parlaven de coses absolutament efímeres i atemporals, de música, d'art i de roba de segona mà.
Vaig fer-li creure que m'agradava en Tom Waits quan en realitat preferia escoltar Nirvana, Radiohead i Coldplay. Era la meva manera de dir: "Vull agradar-te i que entre tu i jo hi hagi un lligam trascendental. Però res de carn ni res, que jo estic fotuda i no em ve de gust". Teníem l'avantatge que tots dos pensàvem igual respecte al nostre lligam, era com un amic, un amic bo que coneixia poc.
I li vaig canviar el meu disc de Yann Tiersen i Shannon Wright pel seu de'n Tom, Raindogs, que mai he arribat a escoltar.

Mai més vaig tornar al carrer Gabriel Llabrés, al lloc que jo creia únic, ni mai més vaig veure l'estanquer que no tenia nom perquè jo no el sabia.

Sempre m'ha quedat l'espineta de no haver-li deixat un paper dient: "When Earth died screaming, we were the wild ones, running with the dogs".

Però li volia deixar el darrer dia, i mai vaig saber quin seria.

Els dijous, n'Antònia, i sa visita de na Victòria i "hawaianes" amb calcetins

2008-10-03T03:42:00.000-07:00

Els dijous vespre són per anar a Districte 3 a jugar a futbolí, a beure alguna cosa i a riure una estona.
Des dels 14 o els 15 anys vaig per Districte. M'hi han passat coses que no oblidaré mai, ens hi hem fet un munt de fotografies que treurem d'aquí 20 anys i ens hem riurem, he begut, he fumat, he besat, he après...

Repeteixo: els dijous vespre són per anar a Districte 3 amb n'Antònia, a beure alguna cosa i a riure una estona.

M'agrada com és n'Antònia. M'agrada perquè és el meu comodí. Quan vaig a algun lloc amb ella, poso el cervell en repòs i deix que ella processi per mi. Quan arribam al cotxe jo li deman i ella bufa i m'explica com ha vist el tema. Jo i ella funcionam així. Bé, jo funcion així i ella me renya. Però en el fons li agrada perquè jo l'estim i li don besos i aferradetes.

A part, he dir que ella encandila a la gent, té una cosa que no sé què és però que agrada i molt.

I darrerament està més guapa que mai, els que la veis sovint ho heu notat segur.

Ens agrada n'Antònia. És ella.

Avui dematí m'he despert a les 10. Massa tard pel meu gust, però és que ahir vespre vaig fer les dotze i mitja per allà i quan vaig arribar a casa vaig mirar sa tele. Els dijous a vespre són nefastos i esgotadors per a la meva ment: per al meu tros de ment dedicat a la televisió. Mai sé si he de mirar "El Rey de la Colina" a la Sexta, després de Buenafuente, o si he de mirar un programa llastimós que fan a Telecinco i es diu "El juego de tu vida". És igual. Total, acabo dormida al sofà fins les tres, quan posen call-TV, vaja merda i quin puta saluet, jajajajjaj.

Bé, això deia, que m'he aixecat a les 10 i quan berenava, de llet amb Cola Cao i trastos ha entrat na Victòria. M'ha fet ilu que entràs així per sorpresa, la seva presència m'agrada. No fa falta que digui res, perquè m'agrada ben molt, però ja en xerrarem un altre dia, a un altres post. El que ha estat graciós és que quan ha dit que se n'havia d'anar, jo li he dit que l'acompanyava fins al carrer i quan m'he aixecat me diu (una sola paraula): "Magdalena!!!". I ho ha dit puntant-me els peus. M'has descobert. Duc "hawaianas" amb calcetins. Sóc la reina del glamour més humana del món, alguna cosa fora de lloc hi havia d'haver. I m'he acomiadat dient: "No ho diguis a ningú, porfi!!!". Si les duc així és perquè no tenc sabatilles noves. Estic esperant-les impacient-ment perquè me les enviarà la meva bona amiga Paris Hilton. Les ha comprat prop de la seva mansió dels South Hamptons i segons ella són "so cute". Ara veurem.

Un besito

mag

El rey de la colina

sense vacances, la tardor

2008-09-30T12:06:00.001-07:00

Com més va, més fred i més feina. És el primer any que no he tengut ni un puta dia lliure.

El Chanel 2.55, les it-girls i pocs doblers

2008-09-29T05:16:00.000-07:00

Avui he llegit que el chanel 2.55 és l'it-bag de les it-girls, és a dir, la bossa de mà que ha de tenir qualsevol al.lota jove, sexy, guapa i que vulgui estar a la darrera, parlant en termes de moda. No ho dic jo, ho he llegit a uns blogs i a la wiki.
Els que em coneixeu sabeu que darrerament he assistit a l'aniversari de Kate Moss, a un dels clubs més "cool" de Londres. Hi havia gogós, bons dj's i convidats tan destacats com Karl Lagerfeld, Aggy Deyn i la Vodianova, però amb qui vaig riure més va ser amb la meva gran companya d'aventures Allegra Versace. Totes dues amb una bona castanya riguent-nos de Pete Doherty, que s'havia quedat a la porta del club per portar un ratolí com a mascota.
Bé, el que deia. Per a assistir a un event de tals dimensions, vaig optar per un look casual: uns baggy pants de Marithé - François Girbaud, una T-shirt de Moschino Cheap and Chic, unes sabates de Marc Jacobs i una bossa bandolera de la meva padrina, imitació del 2.55 de Chanel, però en un luxós red velvet sense pany. Més que una imitació és una recreació vintage de disseny anònim, u know. Si l'original costa 1950 euros, la meva padrina l'adquirí per uns 1900 euros menys, jaja. Com heu pogut comprovar, qualsevol de nosaltres pot arribar a ser una it-girl, d'alt o de baix pressupost. Jo som de les segones. Però no dubteu que amb una mica de vista, triant bé (jo no sempre ho faig) es poden fer meravelles. Mirau na Cory Kennedy!!
Coco Chanel i la seva creació del 1955. Fixau-vos: la clau son els rombes i la corretja en metal i pell.

Besitos

PD. Avui sopar amb els prínceps. Ja us contaré què tal.

Paul Naschy i els "dragons"

2008-09-27T05:43:00.001-07:00

Ja us vaig dir que en Paul Naschy me feia molta por. En Paul Naschy és aquest home, que pareix indefens però a les pel·lícules mossega, escorxa dones, talla caps... Ara, cercant per internet, he sabut que Paul Naschy és el seu pseudònim i que en realitat nom Jacinto. Vist així no fa tanta por. Dir que tens por de'n Jacinto sona ridícul. És com dir que tens por d'un amic que coneixes de tota sa vida. pfff...
Fotograma d'School Killer. En Jacinto fa de guardià d'un institut abandonat. És súper dolent perquè poc a poc va matant amb una destral un grup de joves que se'n van allà a fer una festa-pijama. Mata amb una destral per venjar-se. No sé si us heu fixat que a sa foto té un trau damunt es cap. A ell també el varen matar d' una destralada pes cap. Per això ara ha ressucitat per carregar-se 4 titis: na Carmen Morales, n'Olivia Molina. A na Carmen Morales no l'han tornada a veure pus mai, pero n'Olivia Molina ja se deu trobar millor, perquè ara fa "El síndrome de Ulises" amb en MAM.
Aquesta és sa pel·lícula que heu de llogar. En es Videomàtic de Campos la tenen.
Molt bé. Després de parlar de'n Jacinto passaré a fer un incíns en un tema espinós que també me fa molta por. Es dragons. Tothom que me coneix ho sap. De les coses que existeixen de veritat, lo que me fa més por és un dragó (Dragó, Adragó, Llangardaix, Gueco...). Sa culpa és de sa meva padrina Magdalena. Quan érem petits en Mateu i jo, que vivíem a fora vila, sa padrina matava es dragons que se posaven devora es llum des porxo a granerades, i també me'n record que es padrí Gori, assegut a una cadira de rodes perquè estava grassonet i no podia caminar, els matava a balinades. Així idò jo vaig arribar a veure que aquells animals eren mala cosa. Encara és s'hora que sé ben cert que si me trobàs un dragó damunt me pegaria un infart i a nen Mateu també.
A part d'això, són moltes les llegendes que circulen sobre els dragons. No sé qui me va contar que a una dona de Campos li va botar un dragó damunt es cap i no li van poden desferrar. I que de ses coves des dragons surten dragons més petits. O era a s'enrevés? Pentura era que a nes dragons que els cau sa cova n'hi neix una altra de nova. Quin oi.
Mirau on arriba sa meva por, que ahir, a les 4 de sa nit quan vaig arribar a ca nostra, vaig veure que hi havia un dragó a s'arc de s'entrada. Per obrir, m'hi havia de posar davall i m'arriscava que me caigués damunt i mai més me'l poguessin desferrar, així que me'n vaig anar un tros enfora, a una distància prudencial i vaig cercar per dins sa butxaca des calçons. Vaig trobar un euro. I ja me veis tirant s'euro en es dragó perquè corrés una mica cap a l'esquerra o cap a la dreta.

Primer tir d'euro: pega dos centímetres damunt es dragó i ell no s'immuta.
Segon tir d'euro: pega un centímetre a la dreta i tampoc fa res.
Tercer tir d'euro: li pega per davall, dos o tres centímetres i tampoc fa res.

Vaig tirar set o vuit vegades més i no se va moure, així que me vaig embolicar es cap amb es mocador i vaig botar damunt es portal i me vaig decidir a obrir.

I vaig entrar, jaja.

Nyoc nyoc

La Cuisine de Maga

2008-09-26T03:05:00.000-07:00

Condecoracions a les més Miss i a les més Pop
Insults
Dolços
I cassetes...

Tot això és...

Ja us vaig dir que a partir de demà tindran a Truco o Trato les meves cosetes de Lacuisinedemaga. De moment haurà poqueta cosa per provar, esper que passeu per allà i faceu una miqueta de gasto, que per molt que hi hagi crisi no hem de deixar d'esser "chic!", jaja.

Una besada.

Mag.

2008-09-25T11:42:00.000-07:00

les fotos de la sessió més definitiva de la meva vida

Som na Magdalena

2008-09-25T03:23:00.000-07:00

Som na Magdalena Mesquida, i som propietària de la petita empresa imaginària La Cuisine de Maga. Per alguns som na Magdalena, per altres som na Maga, o na Pena, o qui sap que em deven dir... El nom de La Cuisine de Maga va sortir d'una foto que em van fer a la cuina de cameva i del nom de la protagonista de Rayuela, de Julio Coratázar, així de senzill i musical. M'agrada cosir i cantar. També m'agrada estudiar si llavor aprovo, és obvi. M'agrada besar els meus amics. I m'agraden molt els amics que tenc perquè són molt guapos i eixerits tots ells...

Me fan molta por els dragons que mengen moscards perquè caminen molt ràpid, i en Paul Naschy també me fa por des que vaig veure la pel·lícula School Killer. Moltes vegades quan na som dins es llit pens en ell i és una merda. És una merda tenir por perquè en s'estiu m'acub de calor amb es cap davall es coixí i es cos davall es llençol i dos "cubertons".

Avui estic especialment contenta perquè he redactat la primera entrada d'aquest blog, perquè sa tia Xima m'ha arreglat sa cremallera d'uns calçons que me feien falta, en Xisco Vargas vol vendre coses de La Cuisine a Truco o Trato, he acabat de fer dissabte i en Rafel ja té es carnet de conduïr. I sobretot és un bon dia perquè sé que aviat cobraré i podré anar per Palma a gastar-me el sou.

Au idò, això és tot, seguiu-me el rastre i cuidau-vos.

Besades

Maga

http://es.youtube.com/watch?v=_8YRx47oylM

Això és el que escolto ara. Sona molt dels 70's, no?

A dalt, en Rafel i jo fent tonteries. Xiriflaix, pos una foto teva pq t'has tret es carnet, si no, no la posaria-